Un any a Espanya: trobant el meu ritme

Fa poc més d'un any que em vaig traslladar a Espanya per centrar-me plenament en el meu art. El que imaginava que seria una transició suau cap a llargues jornades de pintura sense interrupcions va resultar ser molt més que un viatge: ple de reptes, ajustos i, en última instància, petits avenços.

Un dels primers obstacles va ser simplement trobar materials. Demanar subministraments en una llengua estrangera va resultar més complicat del que esperava, i al meu poble no hi ha cap botiga especialitzada en art. La més propera és a Girona, a uns 45 minuts. Després d'uns quants inicis frustrants, finalment vaig trobar una font fiable per a pintures, papers i llenços; una victòria petita però important.

El segon repte ha estat l'espai. El meu pla era construir un estudi adequat al nostre pati, però els planificadors locals tenien altres idees: la mida i l'estructura no van obtenir la seva aprovació. Per tant, de moment, el meu estudi és a tot arreu i enlloc: la sala d'estar, la cuina i, més sovint, la terrassa. La terrassa és el meu lloc preferit per treballar —hi puc veure el mar—, encara que en ple estiu la calor ho fa impossible, i a l'hivern el vent ho travessa tot.

Malgrat aquests canvis i limitacions, he produït un bon volum d'obra: al voltant de deu quadres en aquest primer any. Potser no sembla gaire, però cadascun ha marcat un pas endavant, tant tècnicament com emocionalment. Vaig tenir un bloqueig creatiu al principi —potser la part més dura d'aquest darrer any—, però recentment he sentit que alguna cosa s'obria de nou. Una nova sèrie ha començat a emergir i, amb ella, una sensació d'impuls.

Ja n'escriuré més aviat. De moment, aquesta publicació marca el principi: del diari i d'un nou capítol en la meva pràctica.

— Martin